Però en aquell moment
tornà el menut cridant sa germana per a berenar. Ja se sabia: anant-hi a la
tarda, d’aquella casa no se n’eixia sense haver menjat alguna cosa, no fos sinó
un parell d’avellanes, una engruna de formatge... de no, l’avia s’hauria
enutjat. L’Eudalet ja entrava amb un tall de llonganissa i una llesca de pa que
feien ensalivar de debò. Però la Delfineta no en volia: “no hauria tingut ni
esma de ficar-s’ho a la boca”. Sa resistència, amb tot, fou inútil. L’oncle,
revestint-se de forces per a ésser el bromista de sempre, s’aixecà, li oferí el
braç amb còmica postura, i si no et plau per força, la portà al menjador, on
seguí fent broma i ximplejant com sempre. La Delfineta, no obstant, l’escoltava
amb més tristesa, hi trobava dolçors de bàlsam. “L’enigma començava a traslluir-se:
tot allò era fingit, pruïja inexplicable de fer-se avorrir (qui sap per què!)
de qui més sabria estimar-lo, de qui més podia avaluar sos mèrits i virtuts.
Aquell jove no era allò que semblava. Ja aquells ulls, aquells ulls
intel·ligents i amenaçadors, a ella no li feien por; que l’aconsolaven, plens
com els veia ara de llum, de bondat, de judici serè. Doncs què es pensava? ¿que
se li havia escapat un sol gest, una sola paraula, de l'escena anterior? Ni un,
ni una. Si ell hagués estat un saltimbanqui, un taral·lirot, com es fingia
sempre, les altes i les baixes d’aquella ploriquera estranya, que ni ella
mateixa encara no sabia explicar-se, a ell l’haurien fet riure, perquè eren
realment ridícules, còmiques com una raresa de criatura... i a ell l’havien commogut;
sí, sí, l’havien commogut de debò. Li havien dat la clau per a comprendre que
ella tampoc no era una ximpleta que feia comèdies i que plorava sense solta ni
volta, sinó que la portaven allí desenganys, enyorances (no sabia quines, però
enyorances ben doloroses) i crits d’auxili, demandes d’emparament que ningú,
com ell, de la família... (oh, sí! N’estava segura!)... ningú com ell, no podia
comprendre. A què venien, doncs, aquells paperots altra vegada! Era inútil que
els fes: tot allò era fingit. Ja el començava a conèixer. I ell també, ell
també la coneixia a ella. Ja ho sabia, ja, que no el tenia per cínic, ni tan
sols per un tarumba. Des de llavors, seria inútil tot el que fes per
trastocar-la. Una força secreta l’havia empresa fins als peus d’aquell burleta
en el moment més propòsit de la vida per a fer-lo riure, i gairebé l’havia fet
plorar. Doncs ella seguiria el camí descobert per l’instint, i aquell diable seria el seu àngel de la guarda: ella li obriria el seu cor, buidaria a sos peus
totes les penes; sí, li contaria somnis, li relataria totes les bestieses que
li travessaven pel magí; en faria el seu confessor, el seu conseller.”
Oller, Narcís (2012). La febre d’or. La
butxaca: Barcelona. P. 194-195
