En canvi, aquella persona que si som de mena ganduls ens
aguanta totes les caneries de la nostra manera d’ésser peculiar, que ens
acompanya a passeig si en tenim ganes o a seure si no volem caminar, que té la
suficient manca d’iniciativa per anar al
teatre que volem nosaltres, o per a deixar-hi d’anar després d’haver-s’ho
proposat, si nosaltres, en lloc del teatre, preferim les quaranta hores; la
persona que posseeix el mèrit d’escoltar-nos i saber-nos escoltar, que ens
contradiu quan volem o desitgem que ens contradigui i calla quan nosaltres ambicionem
el silenci, la persona que mai té un no, però usa la gràcia de fer veure que
el té moltes vegades; la persona amb la qual hem conviscut anys i anys i ens és
tan útil com unes sabates velles que descansen els peus després d’una gran
caminada; aquesta mena de persona, si l’hem tinguda per amic, sense adonar-nos
del seu valor —perquè l’hem considerada natural, com una dentadura sana o uns
ulls ben desentelats—, el dia que per un atzar qualsevol ens trobem que
desapareix del nostre camí normal i gris, aleshores ens passa que les estones
se’ns fan interminables, que el nostre passeig, el nostre club, les nostres confidències,
el nostre aperitiu, el nostre no fer res, i fins i tot el nostre ensopiment no
són els d’abans; els manca aquell cosa que els falcava. La nostra vida és com
aquelles taules de cafè que ballen, que són incòmodes, i no hi ha manera de
prendre-hi res al damunt. Per a substituir l’amic, que ho era des de la nostra
adolescència, no tothom és bo; les dificultats són d’una classe més dura que
quan es tracta de substituir una amant per una altra. L’hora de l’amor, la vida
sentimental, sempre són fàcils de resoldre; en canvi, la vida sense compensacions,
la digestió lenta dels minuts despullats de pena i de glòria, o vestits amb les
ombres de la tristesa de l’engrescament, són les que no es resolen així com
així, i les que agraeixen més —perquè són les que més la necessiten— una
col·laboració desinteressada.
J.M de Sagarra (2010) Vida privada. Barcelona: La
butxaca. (152-153)
