miércoles, 4 de mayo de 2016


Si todavía queda alguien que por casualidad lea esto, le invito, si la fotografía y el pensamiento sobre la imagen le interesan, a visitar mi nuevo blog que, espero, tenga más recorrido que este.


Dense ustedes por saludados.


Gorila.

lunes, 12 de noviembre de 2012

Valor


Porque el modo de ser de mi abuela, cabalmente opuesto a mi total egoísmo, se reflejaba, sin embargo, en el mío. En cualquier circunstancia en que una persona indiferente, pero a la que había yo tratado siempre con exterior  afecto o respeto, no arriesgase más que una contrariedad mientras que yo me veía en un peligro, mi actitud no podía ser otra que la de compadecerla por su disgusto, como si se tratara de cosa considerable, y mirar mi peligro como una insignificancia; todo porque me parecía que a esa persona las cosas debían de representársele en esas proporciones. Y para decir las cosas como son, añadiré que aún iba más allá: no sólo no deploraba el peligro mío, sino que le salía al encuentro, y en cambio con el peligro de los demás hacía por evitárselo, aunque hubiese probabilidades de que por ello viniese a recaer sobre mí. Eso obedece a varias razones que no me hacen mucho favor. Una de ella es que mientras que no hacía más que raciocinar, se me figuraba tener apego a al vida; pero cada vez que en el curso de mi existencia me he visto atormentado por preocupaciones morales o por meras inquietudes nerviosas, tan pueriles a veces que no me atrevería a contarlas, si surgía entonces una circunstancia imprevista que implicaba para mí riesgo de muerte, esa nueva preocupación era tan leve, en comparación con las otras, que la acogía con un sentimiento de descanso lindando con la alegría. Y así resultaba que yo, el hombre menos valiente del mundo, conocía esa cosa que tan inconcebible y que tan extraña a mi modo de ser se me representaba en momentos de puro raciocinar: la embriaguez del peligro.  Y en el momento en que surge un peligro, aunque sea mortal y aunque me halle yo en una etapa de mi vida sumamente tranquila y feliz, si estoy con otra persona no puedo por menos de ponerla al abrigo y coger para mí el lugar de peligro. Cuando un número considerable  de experiencias de esta índole me hubo demostrado que yo siempre procedía así y con mucho gusto, descubrí, muy avergonzado, que, al revés de lo que creí y afirmé siempre,  era muy sensible a las opiniones ajenas. Sin embargo, esta especie de amor propio no confesado no tiene nada que ver con la vanidad y el orgullo. Porque aquello con que se satisfacen orgullo  o vanidad no me causa placer alguno y nunca me atrajo, pero nunca pude negarme a mostrar a las mismas personas a las que logré ocultar por completo esos pequeños méritos míos, que acaso las hubieran hecho formar idea menos ruin de mí, que me preocupa más apartar la muerte de su camino que no del mío. Como el móvil de su conducta es entonces el amor propio y no la virtud, me parece muy  natural que en cualquier otra circunstancia procedan de distinto modo. Nada más lejos de mi ánimo que censurarlos por eso; acaso lo haría si yo me hubiese visto impulsado por la idea de un deber, que en ese caso me parecería obligatorio para ellos lo mismo  que para mí. Al contrario, los reputo por muy cuerdos por eso de guardar su vida, pero no puedo por menos de colocar el valor de la mía en segundo término; cosa particularmente absurda y culpable  desde que me ha parecido descubrir que la vida de muchas personas que tapo con mi cuerpo cuando estalla una bomba vale menos que la mía.

Proust, M. (T: Pedro Salinas) (2011) En busca del tiempo perdido 2. A la sombra d elas muchachas en flor. Barcelona: Alianza editorial.

sábado, 6 de octubre de 2012

Sociabilidad



En un frío día de invierno un grupo de puercoespines se acercaron mucho los unos a los otros, apretujándose, con el fin de protegerse, mediante el mutuo calor, de quedar helados. Pero pronto  sintieron las recíprocas púas, que los hicieron distanciarse otra vez a los unos de los otros. Mas cuando la urgencia de calentarse volvió a acercarlos, se repitió otra vez la misma calamidad, de modo que eran lanzados de acá para allá entre uno y otro mal, hasta que por fin encontraron una distancia moderada entre ellos, en la que podían mantenerse óptimamente. Así es como la necesidad de compañía, brotada de la vaciedad y monotonía de su propio interior, empuja a las personas a juntarse; pero sus muchas propiedades repulsivas y sus muchos defectos intolerables vuelven a apartarlas violentamente. La cortesía y las costumbres delicadas son la distancia media que acaban encontrando y con la cual puede subsistir una coexistencia entre ellas. En Inglaterra, a quien no mantiene esa distancia le gritan: Keep your distance! Es cierto que mediante ella se satisface sólo de manera incompleta la necesidad de mutuo calentamiento, pero, en compensación, no se siente el pinchazo de las púas. Ahora bien, quien tiene mucho calor interior propio prefiere permanecer alejado de la sociedad, para no dar molestias ni recibirlas.

(Arthur Schopenhauer, Parerga y Paralipómena)

lunes, 24 de septiembre de 2012

Determini


Però en aquell moment tornà el menut cridant sa germana per a berenar. Ja se sabia: anant-hi a la tarda, d’aquella casa no se n’eixia sense haver menjat alguna cosa, no fos sinó un parell d’avellanes, una engruna de formatge... de no, l’avia s’hauria enutjat. L’Eudalet ja entrava amb un tall de llonganissa i una llesca de pa que feien ensalivar de debò. Però la Delfineta no en volia: “no hauria tingut ni esma de ficar-s’ho a la boca”. Sa resistència, amb tot, fou inútil. L’oncle, revestint-se de forces per a ésser el bromista de sempre, s’aixecà, li oferí el braç amb còmica postura, i si no et plau per força, la portà al menjador, on seguí fent broma i ximplejant com sempre. La Delfineta, no obstant, l’escoltava amb més tristesa, hi trobava dolçors de bàlsam. “L’enigma començava a traslluir-se: tot allò era fingit, pruïja inexplicable de fer-se avorrir (qui sap per què!) de qui més sabria estimar-lo, de qui més podia avaluar sos mèrits i virtuts. Aquell jove no era allò que semblava. Ja aquells ulls, aquells ulls intel·ligents i amenaçadors, a ella no li feien por; que l’aconsolaven, plens com els veia ara de llum, de bondat, de judici serè. Doncs què es pensava? ¿que se li havia escapat un sol gest, una sola paraula, de l'escena anterior? Ni un, ni una. Si ell hagués estat un saltimbanqui, un taral·lirot, com es fingia sempre, les altes i les baixes d’aquella ploriquera estranya, que ni ella mateixa encara no sabia explicar-se, a ell l’haurien fet riure, perquè eren realment ridícules, còmiques com una raresa de criatura... i a ell l’havien commogut; sí, sí, l’havien commogut de debò. Li havien dat la clau per a comprendre que ella tampoc no era una ximpleta que feia comèdies i que plorava sense solta ni volta, sinó que la portaven allí desenganys, enyorances (no sabia quines, però enyorances ben doloroses) i crits d’auxili, demandes d’emparament que ningú, com ell, de la família... (oh, sí! N’estava segura!)... ningú com ell, no podia comprendre. A què venien, doncs, aquells paperots altra vegada! Era inútil que els fes: tot allò era fingit. Ja el començava a conèixer. I ell també, ell també la coneixia a ella. Ja ho sabia, ja, que no el tenia per cínic, ni tan sols per un tarumba. Des de llavors, seria inútil tot el que fes per trastocar-la. Una força secreta l’havia empresa fins als peus d’aquell burleta en el moment més propòsit de la vida per a fer-lo riure, i gairebé l’havia fet plorar. Doncs ella seguiria el camí descobert per l’instint, i aquell diable seria el seu àngel de la guarda: ella li obriria el seu cor, buidaria a sos peus totes les penes; sí, li contaria somnis, li relataria totes les bestieses que li travessaven pel magí; en faria el seu confessor, el seu conseller.”

Oller, Narcís (2012). La febre d’or. La butxaca: Barcelona. P. 194-195

viernes, 17 de agosto de 2012

Pedanteria


L’Homosexual, calibrant com podia les distàncies que separaven sos ulls dels innocents pobrets que per sota seu passejaven, vivia en aquell pedestal, enfollit de despotisme i vanitat eròtica, nodrint-se de la bilis que desprenia la seua pròpia testa al rumiar —àgil i perenne—com el sentiment l’omplia d’esperança, com n’era de precís cercar a tothora aquell ronronejar persistent de l’amor. Veia de ben lluny culs i cames, ànimes en pena i odiades circumstàncies que, allà baix, tallant l’ombra de la gran columna, on ell mateix es feia dipositar cada nit havent sopat, desfilaven carregades per homes i no tan homes orats de desencís però de cap altiu.

jueves, 16 de agosto de 2012

Esperança


Al acostar-s’hi no va saber conèixer en aquella fisonomia de discreta bellesa libidinosa ni l’ombra del record d’aquell posat pueril, d’aquelles corredisses que acaben amb entrebancs, com clavant els peus a terra, com buscant l’impuls d’una força desconeguda; mogudes les cames per la inèrcia; ofegats pel riure histèric i infantil; enduts per aquella felicitat dolça i espontània que experimentaven quan, després del sobreesforç, tenien el pit tip d’aire. No va saber veure sota aquelles celles espesses la blanor dels ulls del nen sempre encuriosits i dòcils que li seguien la comissura dels llavis quan li parlava: feia com un repetir constant i mut de l’articulació de la seva boca, com un eco mental telegrafiat per unes parpelles nervioses.

Després d’un saludar asèptic però imprescindible, carregat de frustració per la evident incapacitat d’estimar-se encara, intentava apaivagar d’una bufada aquella pila d’anys que els havien separat, varen venir un tou de paraules accelerades i insulses per tapar a corre cuita el neguit dolorós que els deixava el silenci. 

miércoles, 15 de agosto de 2012

Odi


Vivia son pare, però moltes vegades havia desitjat la seva mort sense que els seus ulls deixessin d’omplir-se de llàgrimes pel record almenys de l’antiga estima. Pensaria al cap dels anys, amb certa rancúnia cap a sí mateix, que els sotracs d’una adolescència llarga van pastar un jove cruel.

Quan un dia a la dutxa, en la plenitud de l’efervescència dels canvis, al prendre entre les seves mans la tovallola encara humida per la ruixada de la tarda (necessària els dies d’agost en què la calor li estovava el cos i les idees), al acostar-se el pel del rus a la cara, va adonar-se que aquella olor mig dolça, mig agre que carregava pare enganxada a la pell estofada per la jornada i el sol, era també la seva. Fou el primer trasbals, el primer testimoni d’un fet que començà a produir-se sense aturador. De manera imperceptible, lenta però desequilibrada, la seva fisonomia, la seva manera de fer i els seus humors varen anar emmotllant-se a les formes i olors crispades del seu progenitor.

A cada nova similitud descoberta li eixia del pit un nou dolor i se li encenien els ulls amb una nova ràbia. Va ser així com va trobar el turment en el fer-se home, no només per esdevenir aquella figura tantes vegades detestada, sinó també perquè fou aleshores quan s’inicia la dèria que sempre l’acompanyaria, que la seva existència estava d’antuvi predeterminada. Va tornar-se despenjat i irresponsable perquè sentia que res ja no depenia dels seus actes, sinó d’aquella cosa semblant al destí que havia consatat.