En canvi, aquella persona que si som de mena ganduls ens
aguanta totes les caneries de la nostra manera d’ésser peculiar, que ens
acompanya a passeig si en tenim ganes o a seure si no volem caminar, que té la
suficient manca d’iniciativa per anar al
teatre que volem nosaltres, o per a deixar-hi d’anar després d’haver-s’ho
proposat, si nosaltres, en lloc del teatre, preferim les quaranta hores; la
persona que posseeix el mèrit d’escoltar-nos i saber-nos escoltar, que ens
contradiu quan volem o desitgem que ens contradigui i calla quan nosaltres ambicionem
el silenci, la persona que mai té un no, però usa la gràcia de fer veure que
el té moltes vegades; la persona amb la qual hem conviscut anys i anys i ens és
tan útil com unes sabates velles que descansen els peus després d’una gran
caminada; aquesta mena de persona, si l’hem tinguda per amic, sense adonar-nos
del seu valor —perquè l’hem considerada natural, com una dentadura sana o uns
ulls ben desentelats—, el dia que per un atzar qualsevol ens trobem que
desapareix del nostre camí normal i gris, aleshores ens passa que les estones
se’ns fan interminables, que el nostre passeig, el nostre club, les nostres confidències,
el nostre aperitiu, el nostre no fer res, i fins i tot el nostre ensopiment no
són els d’abans; els manca aquell cosa que els falcava. La nostra vida és com
aquelles taules de cafè que ballen, que són incòmodes, i no hi ha manera de
prendre-hi res al damunt. Per a substituir l’amic, que ho era des de la nostra
adolescència, no tothom és bo; les dificultats són d’una classe més dura que
quan es tracta de substituir una amant per una altra. L’hora de l’amor, la vida
sentimental, sempre són fàcils de resoldre; en canvi, la vida sense compensacions,
la digestió lenta dels minuts despullats de pena i de glòria, o vestits amb les
ombres de la tristesa de l’engrescament, són les que no es resolen així com
així, i les que agraeixen més —perquè són les que més la necessiten— una
col·laboració desinteressada.
J.M de Sagarra (2010) Vida privada. Barcelona: La
butxaca. (152-153)
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarYo había leído algo que decía...
ResponderEliminarTómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo.Tómese unas buenas vacaciones de sí mismo. (hasta el infinito y más allá)
Tuviste suerte de pillarlo, considérate un privilegiado.
EliminarAvui m'he decidit a fer jo també activisme en xarxa! Aprofitant que els continguts de la PAC "m'ho permeten", he creat aquesta entrada al meu blog: http://malumaitakete.blogspot.com.es/2012/05/activisme-meat-is-murder.html I ja se sap, com que l'activisme no funciona si no es fa una mica de SOROLL, doncs aquí estic! Fent propaganda agressiva!
ResponderEliminarEstupendo! Quan la multitud de PACs que encara em queden em deixin respirar una mica hi faré una visita encantat!
Eliminar