L'odi

El nom de Salomé li havia triat la seva padrina de bateig, una cosina de la seva mare que llegia la Història Sagrada. Com que els altres no ho feien, ningú no va trobar maliciosa la coincidència.

El seu nom li agradava, però al poble tothom l'anomenava Salometa. Ella associava el diminutiu a la coixesa. Recordava que quan havia començat a caminar sense acord entre les cames, a la plaça sempre hi havia algú que la cridava des del rogle: «Salometa!» i ella s'hi acostava xingo-xango, i reien. Hi havia d'altres records, però la memòria li guardava intactes els més dolorosos. Havia rebut estimació de la seva mare però no havia estat prou per amistançar-la amb el món. També li n'havia arribat dels més xics, d'aquells que encara no tenien picardia. Ella venerava les criatures abans dels sis anys, i les clavellines.

Va aprendre el mateix que les seves germanes, però a diferència d'elles aviat va saber que cap home no la voldria per casar-s'hi. S'hauria de quedar a casa amb l'hereu, de fadrina esguerrada, treballant i sentint-se una nosa, agraint a cada hora el plat de menjar. I així veure passar els anys.

Somniava sempre fugir del poble i anar-se'n tan lluny com pogués.

[...]

Barbal, Maria (2011) Càmfora. Cicle del Pallars. Barcelona: La butxaca. P. 487.