Odi

Vivia son pare, però moltes vegades havia desitjat la seva mort sense que els seus ulls deixessin d’omplir-se de llàgrimes pel record almenys de l’antiga estima. Pensaria al cap dels anys, amb certa rancúnia cap a sí mateix, que els sotracs d’una adolescència llarga van pastar un jove cruel.

Quan un dia a la dutxa, en la plenitud de l’efervescència dels canvis, al prendre entre les seves mans la tovallola encara humida per la ruixada de la tarda (necessària els dies d’agost en què la calor li estovava el cos i les idees), al acostar-se el pel del rus a la cara, va adonar-se que aquella olor mig dolça, mig agre que carregava pare enganxada a la pell estofada per la jornada i el sol, era també la seva. Fou el primer trasbals, el primer testimoni d’un fet que començà a produir-se sense aturador. De manera imperceptible, lenta però desequilibrada, la seva fisonomia, la seva manera de fer i els seus humors varen anar emmotllant-se a les formes i olors crispades del seu progenitor.

A cada nova similitud descoberta li eixia del pit un nou dolor i se li encenien els ulls amb una nova ràbia. Va ser així com va trobar el turment en el fer-se home, no només per esdevenir aquella figura tantes vegades detestada, sinó també perquè fou aleshores quan s’inicia la dèria que sempre l’acompanyaria, que la seva existència estava d’antuvi predeterminada. Va tornar-se despenjat i irresponsable perquè sentia que res ja no depenia dels seus actes, sinó d’aquella cosa semblant al destí que havia consatat.