Esperança

Al acostar-s’hi no va saber conèixer en aquella fisonomia de discreta bellesa libidinosa ni l’ombra del record d’aquell posat pueril, d’aquelles corredisses que acaben amb entrebancs, com clavant els peus a terra, com buscant l’impuls d’una força desconeguda; mogudes les cames per la inèrcia; ofegats pel riure histèric i infantil; enduts per aquella felicitat dolça i espontània que experimentaven quan, després del sobreesforç, tenien el pit tip d’aire. No va saber veure sota aquelles celles espesses la blanor dels ulls del nen sempre encuriosits i dòcils que li seguien la comissura dels llavis quan li parlava: feia com un repetir constant i mut de l’articulació de la seva boca, com un eco mental telegrafiat per unes parpelles nervioses.

Després d’un saludar asèptic però imprescindible, carregat de frustració per la evident incapacitat d’estimar-se encara, intentava apaivagar d’una bufada aquella pila d’anys que els havien separat, varen venir un tou de paraules accelerades i insulses per tapar a corre cuita el neguit dolorós que els deixava el silenci.