Pedanteria

L’Homosexual, calibrant com podia les distàncies que separaven sos ulls dels innocents pobrets que per sota seu passejaven, vivia en aquell pedestal, enfollit de despotisme i vanitat eròtica, nodrint-se de la bilis que desprenia la seua pròpia testa al rumiar —àgil i perenne—com el sentiment l’omplia d’esperança, com n’era de precís cercar a tothora aquell ronronejar persistent de l’amor. Veia de ben lluny culs i cames, ànimes en pena i odiades circumstàncies que, allà baix, tallant l’ombra de la gran columna, on ell mateix es feia dipositar cada nit havent sopat, desfilaven carregades per homes i no tan homes orats de desencís però de cap altiu.

Esperança

Al acostar-s’hi no va saber conèixer en aquella fisonomia de discreta bellesa libidinosa ni l’ombra del record d’aquell posat pueril, d’aquelles corredisses que acaben amb entrebancs, com clavant els peus a terra, com buscant l’impuls d’una força desconeguda; mogudes les cames per la inèrcia; ofegats pel riure histèric i infantil; enduts per aquella felicitat dolça i espontània que experimentaven quan, després del sobreesforç, tenien el pit tip d’aire. No va saber veure sota aquelles celles espesses la blanor dels ulls del nen sempre encuriosits i dòcils que li seguien la comissura dels llavis quan li parlava: feia com un repetir constant i mut de l’articulació de la seva boca, com un eco mental telegrafiat per unes parpelles nervioses.

Després d’un saludar asèptic però imprescindible, carregat de frustració per la evident incapacitat d’estimar-se encara, intentava apaivagar d’una bufada aquella pila d’anys que els havien separat, varen venir un tou de paraules accelerades i insulses per tapar a corre cuita el neguit dolorós que els deixava el silenci. 

Odi

Vivia son pare, però moltes vegades havia desitjat la seva mort sense que els seus ulls deixessin d’omplir-se de llàgrimes pel record almenys de l’antiga estima. Pensaria al cap dels anys, amb certa rancúnia cap a sí mateix, que els sotracs d’una adolescència llarga van pastar un jove cruel.

Quan un dia a la dutxa, en la plenitud de l’efervescència dels canvis, al prendre entre les seves mans la tovallola encara humida per la ruixada de la tarda (necessària els dies d’agost en què la calor li estovava el cos i les idees), al acostar-se el pel del rus a la cara, va adonar-se que aquella olor mig dolça, mig agre que carregava pare enganxada a la pell estofada per la jornada i el sol, era també la seva. Fou el primer trasbals, el primer testimoni d’un fet que començà a produir-se sense aturador. De manera imperceptible, lenta però desequilibrada, la seva fisonomia, la seva manera de fer i els seus humors varen anar emmotllant-se a les formes i olors crispades del seu progenitor.

A cada nova similitud descoberta li eixia del pit un nou dolor i se li encenien els ulls amb una nova ràbia. Va ser així com va trobar el turment en el fer-se home, no només per esdevenir aquella figura tantes vegades detestada, sinó també perquè fou aleshores quan s’inicia la dèria que sempre l’acompanyaria, que la seva existència estava d’antuvi predeterminada. Va tornar-se despenjat i irresponsable perquè sentia que res ja no depenia dels seus actes, sinó d’aquella cosa semblant al destí que havia consatat.

L'odi

El nom de Salomé li havia triat la seva padrina de bateig, una cosina de la seva mare que llegia la Història Sagrada. Com que els altres no ho feien, ningú no va trobar maliciosa la coincidència.

El seu nom li agradava, però al poble tothom l'anomenava Salometa. Ella associava el diminutiu a la coixesa. Recordava que quan havia començat a caminar sense acord entre les cames, a la plaça sempre hi havia algú que la cridava des del rogle: «Salometa!» i ella s'hi acostava xingo-xango, i reien. Hi havia d'altres records, però la memòria li guardava intactes els més dolorosos. Havia rebut estimació de la seva mare però no havia estat prou per amistançar-la amb el món. També li n'havia arribat dels més xics, d'aquells que encara no tenien picardia. Ella venerava les criatures abans dels sis anys, i les clavellines.

Va aprendre el mateix que les seves germanes, però a diferència d'elles aviat va saber que cap home no la voldria per casar-s'hi. S'hauria de quedar a casa amb l'hereu, de fadrina esguerrada, treballant i sentint-se una nosa, agraint a cada hora el plat de menjar. I així veure passar els anys.

Somniava sempre fugir del poble i anar-se'n tan lluny com pogués.

[...]

Barbal, Maria (2011) Càmfora. Cicle del Pallars. Barcelona: La butxaca. P. 487.