Sociabilidad

En un frío día de invierno un grupo de puercoespines se acercaron mucho los unos a los otros, apretujándose, con el fin de protegerse, mediante el mutuo calor, de quedar helados. Pero pronto  sintieron las recíprocas púas, que los hicieron distanciarse otra vez a los unos de los otros. Mas cuando la urgencia de calentarse volvió a acercarlos, se repitió otra vez la misma calamidad, de modo que eran lanzados de acá para allá entre uno y otro mal, hasta que por fin encontraron una distancia moderada entre ellos, en la que podían mantenerse óptimamente. Así es como la necesidad de compañía, brotada de la vaciedad y monotonía de su propio interior, empuja a las personas a juntarse; pero sus muchas propiedades repulsivas y sus muchos defectos intolerables vuelven a apartarlas violentamente. La cortesía y las costumbres delicadas son la distancia media que acaban encontrando y con la cual puede subsistir una coexistencia entre ellas. En Inglaterra, a quien no mantiene esa distancia le gritan: Keep your distance! Es cierto que mediante ella se satisface sólo de manera incompleta la necesidad de mutuo calentamiento, pero, en compensación, no se siente el pinchazo de las púas. Ahora bien, quien tiene mucho calor interior propio prefiere permanecer alejado de la sociedad, para no dar molestias ni recibirlas.

(Arthur Schopenhauer, Parerga y Paralipómena)

Determini

Però en aquell moment tornà el menut cridant sa germana per a berenar. Ja se sabia: anant-hi a la tarda, d’aquella casa no se n’eixia sense haver menjat alguna cosa, no fos sinó un parell d’avellanes, una engruna de formatge... de no, l’avia s’hauria enutjat. L’Eudalet ja entrava amb un tall de llonganissa i una llesca de pa que feien ensalivar de debò. Però la Delfineta no en volia: “no hauria tingut ni esma de ficar-s’ho a la boca”. Sa resistència, amb tot, fou inútil. L’oncle, revestint-se de forces per a ésser el bromista de sempre, s’aixecà, li oferí el braç amb còmica postura, i si no et plau per força, la portà al menjador, on seguí fent broma i ximplejant com sempre. La Delfineta, no obstant, l’escoltava amb més tristesa, hi trobava dolçors de bàlsam. “L’enigma començava a traslluir-se: tot allò era fingit, pruïja inexplicable de fer-se avorrir (qui sap per què!) de qui més sabria estimar-lo, de qui més podia avaluar sos mèrits i virtuts. Aquell jove no era allò que semblava. Ja aquells ulls, aquells ulls intel·ligents i amenaçadors, a ella no li feien por; que l’aconsolaven, plens com els veia ara de llum, de bondat, de judici serè. Doncs què es pensava? ¿que se li havia escapat un sol gest, una sola paraula, de l'escena anterior? Ni un, ni una. Si ell hagués estat un saltimbanqui, un taral·lirot, com es fingia sempre, les altes i les baixes d’aquella ploriquera estranya, que ni ella mateixa encara no sabia explicar-se, a ell l’haurien fet riure, perquè eren realment ridícules, còmiques com una raresa de criatura... i a ell l’havien commogut; sí, sí, l’havien commogut de debò. Li havien dat la clau per a comprendre que ella tampoc no era una ximpleta que feia comèdies i que plorava sense solta ni volta, sinó que la portaven allí desenganys, enyorances (no sabia quines, però enyorances ben doloroses) i crits d’auxili, demandes d’emparament que ningú, com ell, de la família... (oh, sí! N’estava segura!)... ningú com ell, no podia comprendre. A què venien, doncs, aquells paperots altra vegada! Era inútil que els fes: tot allò era fingit. Ja el començava a conèixer. I ell també, ell també la coneixia a ella. Ja ho sabia, ja, que no el tenia per cínic, ni tan sols per un tarumba. Des de llavors, seria inútil tot el que fes per trastocar-la. Una força secreta l’havia empresa fins als peus d’aquell burleta en el moment més propòsit de la vida per a fer-lo riure, i gairebé l’havia fet plorar. Doncs ella seguiria el camí descobert per l’instint, i aquell diable seria el seu àngel de la guarda: ella li obriria el seu cor, buidaria a sos peus totes les penes; sí, li contaria somnis, li relataria totes les bestieses que li travessaven pel magí; en faria el seu confessor, el seu conseller.”

Oller, Narcís (2012). La febre d’or. La butxaca: Barcelona. P. 194-195

Pedanteria

L’Homosexual, calibrant com podia les distàncies que separaven sos ulls dels innocents pobrets que per sota seu passejaven, vivia en aquell pedestal, enfollit de despotisme i vanitat eròtica, nodrint-se de la bilis que desprenia la seua pròpia testa al rumiar —àgil i perenne—com el sentiment l’omplia d’esperança, com n’era de precís cercar a tothora aquell ronronejar persistent de l’amor. Veia de ben lluny culs i cames, ànimes en pena i odiades circumstàncies que, allà baix, tallant l’ombra de la gran columna, on ell mateix es feia dipositar cada nit havent sopat, desfilaven carregades per homes i no tan homes orats de desencís però de cap altiu.

Esperança

Al acostar-s’hi no va saber conèixer en aquella fisonomia de discreta bellesa libidinosa ni l’ombra del record d’aquell posat pueril, d’aquelles corredisses que acaben amb entrebancs, com clavant els peus a terra, com buscant l’impuls d’una força desconeguda; mogudes les cames per la inèrcia; ofegats pel riure histèric i infantil; enduts per aquella felicitat dolça i espontània que experimentaven quan, després del sobreesforç, tenien el pit tip d’aire. No va saber veure sota aquelles celles espesses la blanor dels ulls del nen sempre encuriosits i dòcils que li seguien la comissura dels llavis quan li parlava: feia com un repetir constant i mut de l’articulació de la seva boca, com un eco mental telegrafiat per unes parpelles nervioses.

Després d’un saludar asèptic però imprescindible, carregat de frustració per la evident incapacitat d’estimar-se encara, intentava apaivagar d’una bufada aquella pila d’anys que els havien separat, varen venir un tou de paraules accelerades i insulses per tapar a corre cuita el neguit dolorós que els deixava el silenci. 

Odi

Vivia son pare, però moltes vegades havia desitjat la seva mort sense que els seus ulls deixessin d’omplir-se de llàgrimes pel record almenys de l’antiga estima. Pensaria al cap dels anys, amb certa rancúnia cap a sí mateix, que els sotracs d’una adolescència llarga van pastar un jove cruel.

Quan un dia a la dutxa, en la plenitud de l’efervescència dels canvis, al prendre entre les seves mans la tovallola encara humida per la ruixada de la tarda (necessària els dies d’agost en què la calor li estovava el cos i les idees), al acostar-se el pel del rus a la cara, va adonar-se que aquella olor mig dolça, mig agre que carregava pare enganxada a la pell estofada per la jornada i el sol, era també la seva. Fou el primer trasbals, el primer testimoni d’un fet que començà a produir-se sense aturador. De manera imperceptible, lenta però desequilibrada, la seva fisonomia, la seva manera de fer i els seus humors varen anar emmotllant-se a les formes i olors crispades del seu progenitor.

A cada nova similitud descoberta li eixia del pit un nou dolor i se li encenien els ulls amb una nova ràbia. Va ser així com va trobar el turment en el fer-se home, no només per esdevenir aquella figura tantes vegades detestada, sinó també perquè fou aleshores quan s’inicia la dèria que sempre l’acompanyaria, que la seva existència estava d’antuvi predeterminada. Va tornar-se despenjat i irresponsable perquè sentia que res ja no depenia dels seus actes, sinó d’aquella cosa semblant al destí que havia consatat.

L'odi

El nom de Salomé li havia triat la seva padrina de bateig, una cosina de la seva mare que llegia la Història Sagrada. Com que els altres no ho feien, ningú no va trobar maliciosa la coincidència.

El seu nom li agradava, però al poble tothom l'anomenava Salometa. Ella associava el diminutiu a la coixesa. Recordava que quan havia començat a caminar sense acord entre les cames, a la plaça sempre hi havia algú que la cridava des del rogle: «Salometa!» i ella s'hi acostava xingo-xango, i reien. Hi havia d'altres records, però la memòria li guardava intactes els més dolorosos. Havia rebut estimació de la seva mare però no havia estat prou per amistançar-la amb el món. També li n'havia arribat dels més xics, d'aquells que encara no tenien picardia. Ella venerava les criatures abans dels sis anys, i les clavellines.

Va aprendre el mateix que les seves germanes, però a diferència d'elles aviat va saber que cap home no la voldria per casar-s'hi. S'hauria de quedar a casa amb l'hereu, de fadrina esguerrada, treballant i sentint-se una nosa, agraint a cada hora el plat de menjar. I així veure passar els anys.

Somniava sempre fugir del poble i anar-se'n tan lluny com pogués.

[...]

Barbal, Maria (2011) Càmfora. Cicle del Pallars. Barcelona: La butxaca. P. 487.

Amistat

En canvi, aquella persona que si som de mena ganduls ens aguanta totes les caneries de la nostra manera d’ésser peculiar, que ens acompanya a passeig si en tenim ganes o a seure si no volem caminar, que té la suficient  manca d’iniciativa per anar al teatre que volem nosaltres, o per a deixar-hi d’anar després d’haver-s’ho proposat, si nosaltres, en lloc del teatre, preferim les quaranta hores; la persona que posseeix el mèrit d’escoltar-nos i saber-nos escoltar, que ens contradiu quan volem o desitgem que ens contradigui i calla quan nosaltres ambicionem el silenci, la persona que mai té un no, però usa la gràcia de fer veure que el té moltes vegades; la persona amb la qual hem conviscut anys i anys i ens és tan útil com unes sabates velles que descansen els peus després d’una gran caminada; aquesta mena de persona, si l’hem tinguda per amic, sense adonar-nos del seu valor —perquè l’hem considerada natural, com una dentadura sana o uns ulls ben desentelats—, el dia que per un atzar qualsevol ens trobem que desapareix del nostre camí normal i gris, aleshores ens passa que les estones se’ns fan interminables, que el nostre passeig, el nostre club, les nostres confidències, el nostre aperitiu, el nostre no fer res, i fins i tot el nostre ensopiment no són els d’abans; els manca aquell cosa que els falcava. La nostra vida és com aquelles taules de cafè que ballen, que són incòmodes, i no hi ha manera de prendre-hi res al damunt. Per a substituir l’amic, que ho era des de la nostra adolescència, no tothom és bo; les dificultats són d’una classe més dura que quan es tracta de substituir una amant per una altra. L’hora de l’amor, la vida sentimental, sempre són fàcils de resoldre; en canvi, la vida sense compensacions, la digestió lenta dels minuts despullats de pena i de glòria, o vestits amb les ombres de la tristesa de l’engrescament, són les que no es resolen així com així, i les que agraeixen més —perquè són les que més la necessiten— una col·laboració desinteressada.

J.M de Sagarra (2010) Vida privada. Barcelona: La butxaca. (152-153)